Sant Miquel de Cuixà, fundat poc després de la reconquesta carolíngia, amb el terreny net de la invasió àrab, pertany a la primera “xarxa”d’abadies protegides pel poder comtal per tal d’afavorir la renaixença del País. Pels volts del 840, s’instala a Eixalada una comunitat de monjos benedictins, en un engorjat del riu Tet, no lluny de l’actual poble d’Oleta, Però el 878 una inundació destrueix completament el monestir. Els supervivents es reuneixen a Cuixà, lloc de l’esglesiola dedicada a sant Germà d’Auxerre, sota el guiatge de Protasi que l’havia adquirit.
Gràcies a l’ajuda i a la protecció dels comtes de Cerdanya-Conflent, el nou monestir creix ràpidament. A finals del s. X, un abat procedent de Cluny, l’abat Garí, va donar-li una irradiació excepcional. L’abat Garí va acollir a Cuixà, l’any 978, el Duc de Venècia Pere Orsèol, el qual morí a Cuixà l’any 988 i fou reconegut com a sant. Gerbert d’Aurillac, esdevingut el papa Silvestre II l’any 999, a més de Vic i de Ripoll, probablement també estudià a Cuixà. L’afluència de nombrosos fidels motivà la construcció de tres esglésies successives. La tercera, l’església actual, fou començada per l’abat Pons el 956 i va ser consagrada en temps de l’abat Garí, l’any 974.
Al segle XI, Oliba, fill del comte de Cerdanya Oliba “Cabreta”, fou a la vegada abat de Cuixà i de Ripoll el 1008, bisbe de Vic, vers el 1017 i fundador de Montserrat, vers el 1023. L’any 1026 va promoure la Pau i Treva de Déu contra les violències feudals. Va reforçar el prestigi material i espiritual de l’abadia, la qual esdevingué un lloc important de pelegrinatge. Gran promotor de construccions eclesiàstiques, a ell se li deu el deambulatori al voltant del cor, els campanars i, a la part de ponent de l’església abacial, la cripta i al damunt l’atri amb la capella de la Trinitat. Va decorar l’interior de l’església amb frescos i enriquí l’altar major amb un baldaquí amb columnes i capitells de marbre. Pels volts de l’any 1130, es construeix un claustre amb marbre que és la primera manifestació dels tallers rossellonesos d’escultura romànica. Aquesta escola artística es desenvoluparà al llarg de tot el segle XII.
És sota l’abadiat de Gregori, abans que fos elegit arquebisbe de Tarragona el 1136, que es comença la construcció del claustre. Hem de situar les obres de la tribuna a l’interior de l’església cap a la meitat del segle, abans de la de Serrabona. Cuixà, en els segles següents , va conèixer les vicissituds del Rosselló, va esdevenir un gran monestir senyorial i es mantingué com a institució poderosa i prestigiosa a nivell local. De primer depenia del comte de Barcelona, però a partir de 1462, durant 33 anys, va passar a domini francès. En temps dels abats comendataris va sofrir les extorsions de les grans famílies. El 1659, pel Tractat dels Pirineus, va passar definitivament a França.
L’any 1789, l’Assemblea Nacional va decretar la nacionalització dels béns del clergat, I el 1790, els darrers monjos foren expulsats i l’abadia fou venuda com a bé nacional. La teulada de l‘església s’esfondrà l’any 1835, i el campanar nord, el 1838. Tots els marbres foren venuts o recuperats a poc a poc, mentre que els 8 darrers capitells encara al lloc inicial van ser desmuntats l’any 1907.
Cuixà reneix enmig de les seves runes l’any 1919. Comprat i posat a disposició dels monjos cistercencs de Fontfreda quan tornen de l’exili, aquests hi resten fins el 1965. Mentrestant, vers els anys 1950, el cèlebre violoncel·lista Pau Casals, voluntàriament exiliat a Prada del Conflent, hi donà concerts per afavorir la restauració de l’abadia. A partir de 1965 una comunitat de monjos, provinent de Montserrat, continua en aquest lloc la vida monàstica benedictina començada 11 segles enrere.
©Léonard Gügi – UMR3495-MAP