Sant Miquel de Cuixà, assentat al peu del Canigó, aixeca el seu campanar, la seva església i el seu claustre romànic. L’abadia, lloc de vida d’una comunitat monàstica des de l’any 879, és un monument insigne de la història de Catalunya, una meravella de l’arquitectura, de l’escultura romànica, al mateix temps que un monument viu en el segle 21 per la seva renaixença.
Pels volts de l’any 840 una comunitat de monjos benedictins s’instal·lava a Eixalada, en un engorjat del riu Tet, no lluny de l’actual població d’Olette. L’any 878, però, una inundació va destruir completament aquest monestir. Els monjos supervivents van refer la comunitat, sota l’impuls del monjo Protasi, a lloc de Cuixà propietat d’aquest, on hi havia una església dedicada a sant Germà d’Auxerre i s’hi quedaren.
L’any 956 l’abat Pons, amb l’impuls del comte de Cerdanya, va començar la construcció de la gran església de sant Miquel, encara en peu. Va ser acabada i consagrada en temps de l’abat Garí, vingut de Cluny, l’any 974. És un monument rar per la seva antiguitat; és l’església preromànica més gran conservada a França. Els seus arcs de ferradura, que durant temps es van considerar d’inspiració musulmana, ens parlen de la seva pertinença als models del món antic, als quals són deutors també els Àrabs.
Durant el segle 11è , Oliba, fill del comte de Cerdanya, elegit a la vegada abat de Cuixà i de Ripoll l’any 1008, fundador de Montserrat, bisbe de Vic i promotor de la Pau i Treva de Déu (primera prohibició pública de la violència i defensa de les persones civils dins el món feudal), va regir l’abadia gairebé quaranta anys. Va construir el deambulatori darrere el cor, un bonic baldaquí sobre l’altar major, els campanars i, a la part occidental de l’església abacial, la cripta i al damunt l’atri i la capella de la Trinitat. D’aquest conjunt resten encara el deambulatori, un dels dos campanars i la part de la cripta amb la capella rodona del Pessebre, obra amb una volta anular d’encofrat que reposa sobre un pilar central. Aquestes construccions d’Oliba són una mostra del primer romànic al Sud de la Gal·lia.
Pels volts del 1130 es va aixecar, sota l’abadiat del l’abat Gregori, un claustre de marbre que inaugura l’art dels tallers rossellonesos d’escultura romànica. Aquesta escola artística es desenvoluparà tot al llarg del segle 12, amb els seus temes predilectes, on la figura humana hi és quasi absent: bestiari fantàstic, motius vegetals cisellats amb finor, Al mateix temps es construeix a Cuixà, a l’interior de l’església, una tribuna que separava el cor monàstic de la resta de la nau; tribuna molt semblant a la que existeix al priorat de Serrabona: la de Cuixà va ser desmuntada al segle 16, de la qual, però, se’n conserven restes importants. Tant el claustre com la tribuna són de fet obres mestres de l’escultura romànica d’Occident.
Després de la nacionalització dels béns eclesiàstics, l’any 1790 els darrers monjos van ser expulsats i l’abadia fou posada en venda. La teulada de l’església s’esfondrà, el campanar Nord va caure l’any 1838. Tots els marbres van ser arrencats i venuts de mica en mica i els 8 darrers capitells del claustre que quedaven al seu lloc van canviar de lloc el 1907: bona part van ser exportats als Estats Units per l’escultor G. G. Barnard (actualment un “claustre” de Cuixà ha estat muntat en el Cloisters de New York).
L’any1919 Cuixà renaixia de les seves runes. Comprat als primers propietaris laics, va ser posat a disposició dels monjos cistercencs de Fontfroide els quals hi restaren fins el 1965. La restauració material de l’abadia fou, després de 1945, una veritable renaixença: l’església recuperà la cobertura, el claustre va ser reconstituït en més de la meitat del seu perímetre gràcies als capitells retrobats, la part de la cripta va poder ser desembarassada de runa i les restes de l’església de la Trinitat descobertes i restaurades. Mentrestant, als anys 50, Pau Casals, el cèlebre violoncel·lista català exiliat a Prades, hi féu concerts i hi fundà el festival que porta el seu nom. L’any 1965 un grup de monjos de Montserrat van prendre el relleu monàstic dels cistercencs, on hi continuen encara la vida monàstica començada 11 segles enrere.
Olivier Poisson
Per a més informació conecteu amb: http://www.cuxa.org/cuxa.html
